L'estrès visual: problemes en el sistema d'enfocament

Si evita la lectura, li costa concentrar-se, mantenir l'atenció, es fatiga quan fa tasques en visió propera o nota que triga a veure nítid quan mira lluny oa prop és probable que el sistema acomodatiu estigui estressat.

L'acomodació és la capacitat d'enfocament del sistema visual. És a dir, la capacitat de veure nítidament els objectes a diferents distàncies. Si hi ha un funcionament correcte, el mecanisme d'acomodació permet fer canvis d'enfocament de manera precisa i ràpida. No obstant això, aquest sistema sovint es veu alterat per alguns hàbits en visió propera, com l'ús prolongat de dispositius electrònics, la lectura amb una mida de lletra petita o les males postures en distàncies de treball curtes, entre d'altres.

Podem fer canvis d'enfocament i obtenir imatges nítides gràcies al cristal·lí, una “lent” que tenim de forma natural a l'interior de l'ull. Aquesta “lent” canvia de potència – s'abomba o s'aprima – segons la distància a què estigui situat l'objecte que estem mirant. Un petit múscul anomenat múscul ciliar s'encarrega de tensar o deixar laxos els lligaments que uneixen amb el cristal·lí per fer efectiu el canvi de potència. Quan el múscul es relaxa, els lligaments es tiben i el cristal·lí disminueix la potència. En canvi, quan el múscul es contrau els lligaments es queden laxos i es dóna un augment de potència. Per fer-se una idea, les diòptries del cristal·lí quan enfoquem un objecte llunyà són aproximadament 19. Mentre que si volem enfocar un objecte situat a 10cm de l'ull, la potència augmenta fins a unes 30 diòptries. Quan enfoquem un objecte proper, a més del canvi de potència del cristal·lí, també es constrenyen les pupil·les (miosi) i es posa en marxa la convergència. Aquesta triple actuació s'anomena tríada proximal.

El sistema visual no està preparat per suportar un treball perllongat en visió propera. El canvi de costums i hàbits en els humans ha fet que la funció acomodativa sigui de vital importància en el dia a dia. Però el sobreesforç a què sotmetem aquest sistema quan duem a terme tasques de prop de forma sostinguda produeix estrès visual, que comporta alguns símptomes com ara visió borrosa, cansament visual, diplòpia (visió doble) o supressió de la informació d'un ull. Aquest estrès arriba a dominar les funcions fisiològiques de l'organisme: produeix una activació del sistema nerviós simpàtic que altera el ritme cardíac, allibera adrenalina, dilata els bronquis, augmenta la pressió arterial i dilata les pupil·les. La dilatació de la pupil·la, alhora, en relació amb la tríada proximal, provoca un excés de convergència per aconseguir la demanda acomodativa. Es produeix, doncs, un cercle viciós que fa que la capacitat d'enfocament disminueixi cada cop més i es pugui donar lloc a una disfunció acomodativa com l'excés d'acomodació, la insuficiència d'acomodació, la baixa flexibilitat acomodativa, la paràlisi o l'espasme acomodatiu.

En condicions en què no funciona correctament l'acomodació es posen de manifest alguns signes i símptomes:

• Aversió a fer tasques de prop
• Evita llegir
• Té problemes per concentrar-se
• Visió doble (diplòpia)
• Fatiga després de fer tasques en visió propera
• Visió borrosa quan llegeix o quan mira de lluny
• Mal de cap
• Llagrimeig excessiu quan llegeix
• Errors freqüents en llegir o escriure
• Canvis en la graduació (refracció): normalment es manifesta una pseudomiopia

Els trastorns de l'acomodació, tan comuns actualment, normalment es poden tractar mitjançant exercicis de teràpia visual encaminats a integrar les habilitats acomodatives. Com a conseqüència, els símptomes descrits desapareixen anteriorment i, amb això, l'estrès visual associat als problemes d'enfocament.